Hauríem d'haver parlat fa uns dies, penseu, de la violència de gènere? Jo ja que tenia prou feina com per a pensar en una cosa de la que parlen, malauràdament els 365 dies de l'any. La violència ha existit sempre, i la societat ha d'afrontar-la i no fer victimisme. Les dones si volen lluitar contra aquestes accions tenen el nostre suport però són elles les que han de canviar les situacions. Pense que l'èsser humà ha de saber destriar les coses bones de les roïnes decidint lliurement quina és la millor opció sense la imposició de cap govern.
El món no està en contra de la dona i ella no s'ha de sentir víctima d'aquest. Potser tinga més entrebancs que els homes per millorar el seu status social, però això ja ve dintre de la pròpia natura de la dona. Els segles que han passat veient a les dones tancades en casa servint als seus homes, fent acte de sumisió, sense queixes... Els roïns són tots ací, uns per sotmetre-les i altres per deixar-se. I no comencem amb que els homes tenen més força. Si no estàs d'acord en una cosa, has d'enfrontar-te a ella, i no abaixar el cap i callar. Encara hi ha fèmines que creuen que l'obligació de la dóna és quedar-se a casa, i no és cap invenció, soles cal que anigueu a missa i pregunteu a alguna dona.
Molts mitjans de comunicació parlen de violència masclista en lloc de violència de gènere. Però no sols s'agredeix al gènere femení, s'agredeix al propi gènere humà, als animals i a la natura. Hi ha gent que li pot parèixer divertit això, sembla. Guerres, atemptats, assassinats, baralles, corregudes de bous, lluita de gossos, devastació de boscos, rius putrefactes... són algunes de les nostres habituals accions, totes elles condemnables. Però l'èsser humà tornarà a caure en la mateixa pedra i tornarà a alçar-se i aixina aprendrà, després d'un cert temps, esperem. Encara li queda per madurar.
Nosaltres, valencians i valencianes, també en som d'un gènere. Aquest gènere no és racial, és més bé ètnic, cultural, identitari. I aquest gènere ha sigut atacat per un altre, i ara ens trobem en una cruïlla, o tornem sobre els nostres passos, reviscolem i recuperem la nostra identitat, o ens veurem abducits per l'imperialisme castellà (anomenat per altres com el "ser español"). Ans vam ser Regne, ara som Comunitat (senyor Camps, pague'm per estes paraules) i en el nostre Estatut apareix que som una Nacionalitat Històrica, per no dir que som una Nació. Tenen por de les paraules, creuen que Nacionalitat Històrica no és mateix que Nació. Hem arribat al ridícul! Ara Catalunya diuen que és una Nació però com Espanya ja ho és segons la Constitució, doncs no pot existir una Nació dintre d'una Nació. I qui té raó? Doncs sempre la té Espanya, com no! Però parlàvem de nosaltres. Ara som Nacionalitat Històrica. Hem avançat? Un poquet sí, la veritat. Pero pareix que pocs saben res de la nostra història. A l'escola, els nostres pares han aprés qui era Alfons X el Savi, però diuen que Jaume I era francés, coneixen la batalla de las Navas de Tolosa i saben poc de la Batalla d'Almansa i Joan Batiste Basset i Ramos, han conegut l'obra de Calderón de la Barca però pocs han llegit a Ausiàs March o a Joanot Martorell.
Tot intent de desvalencianitzar el nostre poble és una ganivetada que s'endinsa en el nostre cor. Potser penseu que m'he passat un poc en comparar la nostra situació com a valencians amb la que viuen altres persones. Però com aquestes, nosaltres tampoc podem callar, ens hem d'alçar sobre els nostres genolls ben pelats i dir ben alt: "Visca València!!!". Ara pense que potser no calia parlar de la violència de gènere, que potser hauria d'haver parlat soles de la nostra Nació. També pense que el títol no ha sigut l'adequat. Imagineu-vos que així és, que soles he parlat de València, soles hauria de canviar l'ordre de lletres del títol i aquest seria el bó:
Molts mitjans de comunicació parlen de violència masclista en lloc de violència de gènere. Però no sols s'agredeix al gènere femení, s'agredeix al propi gènere humà, als animals i a la natura. Hi ha gent que li pot parèixer divertit això, sembla. Guerres, atemptats, assassinats, baralles, corregudes de bous, lluita de gossos, devastació de boscos, rius putrefactes... són algunes de les nostres habituals accions, totes elles condemnables. Però l'èsser humà tornarà a caure en la mateixa pedra i tornarà a alçar-se i aixina aprendrà, després d'un cert temps, esperem. Encara li queda per madurar.
Nosaltres, valencians i valencianes, també en som d'un gènere. Aquest gènere no és racial, és més bé ètnic, cultural, identitari. I aquest gènere ha sigut atacat per un altre, i ara ens trobem en una cruïlla, o tornem sobre els nostres passos, reviscolem i recuperem la nostra identitat, o ens veurem abducits per l'imperialisme castellà (anomenat per altres com el "ser español"). Ans vam ser Regne, ara som Comunitat (senyor Camps, pague'm per estes paraules) i en el nostre Estatut apareix que som una Nacionalitat Històrica, per no dir que som una Nació. Tenen por de les paraules, creuen que Nacionalitat Històrica no és mateix que Nació. Hem arribat al ridícul! Ara Catalunya diuen que és una Nació però com Espanya ja ho és segons la Constitució, doncs no pot existir una Nació dintre d'una Nació. I qui té raó? Doncs sempre la té Espanya, com no! Però parlàvem de nosaltres. Ara som Nacionalitat Històrica. Hem avançat? Un poquet sí, la veritat. Pero pareix que pocs saben res de la nostra història. A l'escola, els nostres pares han aprés qui era Alfons X el Savi, però diuen que Jaume I era francés, coneixen la batalla de las Navas de Tolosa i saben poc de la Batalla d'Almansa i Joan Batiste Basset i Ramos, han conegut l'obra de Calderón de la Barca però pocs han llegit a Ausiàs March o a Joanot Martorell.
Tot intent de desvalencianitzar el nostre poble és una ganivetada que s'endinsa en el nostre cor. Potser penseu que m'he passat un poc en comparar la nostra situació com a valencians amb la que viuen altres persones. Però com aquestes, nosaltres tampoc podem callar, ens hem d'alçar sobre els nostres genolls ben pelats i dir ben alt: "Visca València!!!". Ara pense que potser no calia parlar de la violència de gènere, que potser hauria d'haver parlat soles de la nostra Nació. També pense que el títol no ha sigut l'adequat. Imagineu-vos que així és, que soles he parlat de València, soles hauria de canviar l'ordre de lletres del títol i aquest seria el bó:
La degeneració de València
0 comentaris:
Publica un comentari